Vaig néixer el 22 de novembre de 1963, al barri d’Horta de Barcelona. D’aquesta manera esdevenia el tercer fill d’una família que posteriorment encara creixeria amb dos germans més. La meva infantesa i posterior presa de consciència política va transcòrrer, doncs, a començaments de la dècada dels setanta. Anys de dictadura. Anys grisos del nostre país. Anys en blanc i negre, encara. Un temps de repressió lingüística, cultural i política. Un temps de resistència política. Posteriorment, també, un temps d’esperança nacional.
La meva era una família demòcrata, catalana i catalanista. Una família que formava part de la Catalunya que havia perdut la guerra. Amb la victòria del franquisme, Catalunya veia com els anys de recuperació de la democràcia i de l’autogovern dels anys trenta havia representat un parèntesi curt, massa curt. Tans sols vuit anys després de l’esclat d’esperança del 1931, Catalunya tornava a caure sota la voluntat d’un dictador. S’acabaven les eleccions, els partits polítics, la cultura política democràtica. S’acabava el somni de tota una generació que s’havia proposat fer de Catalunya un país de primera fila a nivell europeu.
Van ser quaranta anys perduts. Catalunya queda frenada per culpa de la dictadura franquista. Un país amb la majoria de les elits culturals, polítiques a l’exili, el nostre país va patir un intent d’acabar amb la seva identitat nacional.
Pitjor encara: quaranta anys clau de desenvolupament econòmic i social quan les democràcies europees del nostre entorn inicien un nou camí a partir de 1945 cap a l’anomenat model europeu, que combina democràcia, capitalisme i justícia social, mitjançant l’estat del benestar.
Pels seus orígens menestrals, la meva família formà part de l’anomenada tercera Catalunya: el gruix principal de les famílies de les classes populars del nostre país. Aquella part majoritària de persones del nostre país que, pels seus modestos orígens, no havien hagut de patir l’exili, al no haver tingut responsabilitat de cap tipus durant els anys de la República; i que la dictadura franquista va representar un ofec, un malson que frenà el seu lliure desenvolupament, així com el del nostre país. Un exili interior, basat en la resistència.
La victòria dels franquistes no va representar tan sols una derrota política, a l’acabar-se la democràcia, al prohibir-se els partits polítics: Aquella fou una doble derrota: també una derrota lingüística, cultural. Una voluntat d’acabar, de nou, amb la identitat cultural, lingüística. La meva va ser una família que va patir en carns pròpies l’intent franquista d’acabar amb la llengua i la cultura catalana; la voluntat de genocidi cultural del nostre poble. Els meus primers passos van fer-se, doncs, en un temps de repressió, un temps de llengua castellana imposada a l’escola. Un temps d’haver d’estudiar a casa la gramàtica catalana perquè a l’escola era impensable poder rebre classes en català.
En aquells anys viscuts sota el règim franquista, de la nostra àvia materna (que com el meu avi, de ben petita, va haver de treballar a la fàbrica), varem aprendre que no havíem de renunciar mai a la nostra llengua, per molt perseguida i prohibida que estigués. Sense haver llegit la imprescindible obra de Josep Termes, “Les arrels populars del catalanisme”, la meva àvia va ser una de les protagonistes anònimes de la història del nostre país. La nostra família va formar part dels sectors populars que no van renunciar mai a la nostra llengua, sabent que el català és el nervi de la nostra nació. Aquells sectors socials que es varen mantenir fidels a l’esperit del nostre poble. Catalunya, només ens té els catalans. Si no la defensem nosaltres, desapareixerà en la seva identitat cultural pròpia.
El nostre pare va treballar entre els quaranta als seixanta en el despatx d’advocats de Joan Serrahima, germà de Maurici Serrahima, un dels forjadors del nostre país. Els seus dos llibres de memòries “Del passat quan era present”(vol.I 1940-1947; i vol.II 1948-1953), són una obra fonamental per comprendre els anys més foscos de la història de Catalunya sota el franquisme. Els Serrahima va ser una saga en la que tres han estat els eixos de la seva acció privada i pública: el catalanisme, la democràcia, i el cristianisme social. No vaig tenir l’oportunitat de preguntar al meu pare si va anar a treballar a aquest despatx d’advocats perquè ja pensava d’aquesta manera, o bé pensava d’aquesta manera perquè havia anat a parar sota el mestratge d’aquesta prestigiosa família. Penso que deuria ser el cas la primera hipòtesi. Aquests tres eixos varen ser els seus, els nostres. Treballar en aquest despatx va permetre-li obrir nous horitzons i conèixer de primera mà figures principals de la resistència franquista, persones que lluitaren sota la clandestinitat en defensa de la cultura i política del nostre país. Persones que anys més tard esdevindrien bona part dels capdavanters dels líders de la transició política: Jordi Pujol, Josep Benet, Miquel Coll i Alentorn, Joan Roca Caball... En tot cas, segur que aquest també fet ajudà a que llibres d’autors fonamentals del nostre país formessin part de la biblioteca de casa: Marià Manent, Joan Alavedra, Jaume Vicenç Vives, Ferran Soldevila, Jaume Miravitlles, ... Una tradició política majoritària a la societat catalana, subrepresentada a la política catalana dels anys trenta.
Del nostre pare varem aprendre que només treballant més que els altres escursaríem distàncies econòmiques, socials respecte els que estaven davant nostre. El treball, l’esforç, l’autoexigència, la voluntat de millorar. La consciència que, finalment, a la vida, cada u té en relació al que ha estudiat, treballat. Que no hi ha compensació sense esforç. I també el convenciment que la cultura ens ajudaria a ser més lliures. Que no es recull si abans no s’ha sembrat. Jo, de sembrar, me n’he fet un fart.
La meva fou, doncs, una família que en l’àmbit privat es movia en la catalanitat i que, com altres, confiaven en que un dia el catalanisme polític tornaria a esdevenir hegemònic. A començaments dels anys setanta començaven a obrir-se unes escletxes d’esperança. Encara sota el franquisme, recordo escoltar Els Segadors per primera vegada en públic, en el Camp del Barça; les obres de teatre en català als Lluïsos d’Horta; els concerts de la nova cançó; les primeres pintades a favor de la llibertat. Era un temps en el es començaven a obrir escletxes de catalanitat en l’àmbit públic. Uns anys en els que els catalanistes ens moviem amb l’esperança que un dia Catalunya tornaria, que el catalanisme esdevindira un dia, de nou, majoritari.
Recordo com si fós ara el dia que va morir el gran porc, el 20 de novembre de 1975. Tenis dotze anys. La sensació d’alleujament va ser enorme... Però també la sensació d’incertesa. No tot estava guanyat amb la desaparició física del dictador. Desprès hem sabut que la transició a la democràcia es va anar fent sense un guió previ. Que va tenir més d’improvització que de planificació. L’amenaça d’involució democràtica sempre va estar present.
Posteriorment, vingueren temps de pressió ciutadana encara més contundents. Manifestacions per reclamar llibertats individuals, llibertats públiques. Reclamar democràcia i autogovern. A Catalunya, al segle vint, sempre que hi ha hagut democràcia hi ha hagut autonomia politica.
Recordo perfectament el dia del retorn del President Josep Tarradellas, el 23 d’octubre de 1977. Van ser moments d’emoció col·lectiva. La sensació que Catalunya reprenia el fil de la història, quaranta anys més tard. Un fil que mai s’havia d’haver trencat. Quaranta anys d’un país frenat, aïllat, escapçat. Quaranta anys esperant la llibertat. Llibertats individuals i llibertats col·lectives.
Recordo el dia en que CDC, amb Jordi Pujol al capdavant, guanyava les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de l’etapa actual, el 20 de març de 1980. La victòria d’un candidat nacionalista, símbol de la lluita antifranquista, de tradició catòlica, que defensava una democràcia capitalista amb un model de benestar social, com les existents a l’Europa occidental, va representar, a casa, la victòria d’un dels nostres. Aquella victòria no s’enten sense els anys i anys de feina de Jordi Pujol des de finals dels cinquanta, en defensa del catalanisme cultural, en primer lloc, i del catalanisme polític, posteriorment. No recordo “haver fet campanya“ en aquelles primeres eleccions, amb setze anys, però sí recordo perfectament l’endemà de les eleccions, el dijous 21 de març, rebre la felicitació del meu company de pupitre a l’arribar a classe, a l’Institut Jaume Balmes.
D’aquesta manera, Catalunya reiniciava el camí de la democràcia i de l’autonomia política. Catalunya tornava a començar a caminar. Eren els moments de la recuperació de la democràcia. Eren moments d’omplir de contingut l’autogovern. Anys d’il·lusió col·lectiva amb el projecte de reconstruir un país. Anys de reprendre un fil de la història del nostre país que mai s’havia d’haver trencat.
El sentiment catalanista, la il·lusió per participar en un somni generacional que pel moment que em va tocar viure em va decidir a militar a la Joventut Nacionalista de Catalunya. La decisió va ser prèvia. La militància va començar l’any 1982. La JNC era l’organització política nacionalista juvenil hegemònica aleshores. La JNC va representar per a molts una escola de formació política; una manera d’entendre la política al servei del país i de les seves persones; un lloc de trobada de persones que teníem la defensa dels interessos de la nació catalana com a comú denominador; i el beure d’unes mateixes fonts que ens han servit, anys més tard, per compartir moltes complicitats polítiques entre persones de diferents generacions.
Militar a la JNC a començaments dels vuitantes va representar l’oportunitat de conèixer de ben jove persones que han estat referents de carn i ossos. Referents que enllaçaven els membres d’una cadena generacional entre els que havien perdut la guerra, els que havien estat els principals protagonistes anòmins de la resistència, i que esdevindrien part dels actors principals de la transició. Moment de conèixer, especialment a les escoles d’estiu, persones que encarnaven uns valors, que exemplificar en amb la seva conducta uns referents que han influit en tota una generació. Persones com Jordi Pujol, Josep M.Ainaud de Lasarte, Josep Benet, Max Cahner, Fèlix Cucurull, Albert Manent, Ramon Trias Fargas, Miquel Roca, ... Homes que, alguns d’ells havien fet i perdut la guerra. Altres, que van patir l’exili. Altres, van rebre el mestratge dels que l’havien fet. Tots ells, van lluitar perquè algun dia Catalunya recuperés les llibertats individuals i públiques perdudes amb l’inici de la dictadura.
Amb aquests antecedents personals, fill d’aquest temps i d’aquest país, va començar una passió per la política, entesa amb el sentit més noble, entesa com la forma de millorar les condicions de vida dels propis conciutadans; la política com aquella activitat que té la finalitat d’aportar a un major progrés econòmic i benestar social als conciutadans; la política com aquell mitjà d’arribar a trobar solucions on hi ha conflicte; la política com l’activitat necessària per a viure en comunitat; la política com aquell mitjà que ha de permetre a ajudar a augmentar el grau de llibertat de les persones. Persones amb consciència cívica. Persones amb drets però també amb deures. De persones, a ciutadans. Consciència que quantes més persones tinguin consciència d’assumir responsabilitats cíviques, públiques, socials, millor funcionarà la societat.
Els anys vuitanta, van ser anys d’estudiar i de treballar. D’obtenir la llicenciatura de Dret (UB) i la de Ciències polítiques (UAB), mentre treballava. El 1984, quan cursava el segon curs de la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, vaig entrar a treballar a la Generalitat, al Departament d’Indústria i Energia, de subaltern. Van ser les darreres setmanes del conseller Vicenç Oller; els anys de Joan Hortalà; i els primers de Macià Alavedra. Ja podeu pensar que si va ser de subaltern, va ser més per necessitat que per altra cosa. Ara bé, cal dir que en aquells anys d’il·lusió pel què representava omplir de competències la Generalitat, només observant, vaig aprendre força. Especialment, cal destacar els records viscuts amb el conseller Macià Alavedra. En ell es personifiquen els anys d’i·lusió de la Generalitat republicana (pel paper que va tenir el seu pare a primera fila política); la derrota i l’exili; la resistència i, finalment, la recuperació de la la institució d’autogovern.
A l’acabar la segona carrera, la de Ciències polítiques, la que m’agradà de veritat, gràcies a una beca obtinguda per l’Institut d’Estudis Autonòmics, vaig poder completar els meus estudis de ciència política a l’Institut d’Estudis Polítics de París. Entrar a Sciences-Po va representar una obertura d’horitzons, acadèmics i vitals, tenint en compte la llarga avantatja que ens duien per davant en aquest àmbit acadèmic. Cal destacar el mestratge obtingut de tres prestigiosos professors: Yves Mény, Jean-Louis Quermonne i Jean Leca.
Tornant de París, l’any 1992 el professor Joan Subirats amb va donar l’oportunitat de començar a donar classes de ciència política en el Departament de Ciència política i de Dret públic de la UAB. He donat classes a la UAB fins el curs passat, 2006-2007. Posteriorment, combinaria les classes de la UAB amb les iniciades, l’any 1997 vaig començar a donar classes a la Universitat Ramon Llull, primer a la Facultat de Comunicació-Blanquerna, i posteriorment, a Esade, on encara concentro actualment la meva activitat docent.
A més també he donat classes a altres centres com l’Escola d’Administració pública de Catalunya; la universitat El Colegio de Mèxico; la Universitat catalana d’estiu; i en les associacions culturals Cetres, Grup Garbí, (....).